Ingredients:

1 pollastre de pagès

4 o 5 saltxixes

Llom de porc

Un grapat de prunes

Un grapat de pinyons

Un grapat d’orellanes

Un grapat de panses

2 tomàquets petits ratllats

1 cabeça d’alls

1 ceba grossa

1 copeta de vi ranci

1 copeta de conyac

1/2 branquilló de canyella

Llard (saïm) i oli d’oliva verge extra

Sal

Pebre negre

1 farcellet d’herbes

Brou de pollastre

Elaboració:

Com ja hem explicat abans el nostre carnisser ens ha preparat el pollastre desossat farcit de saltxixes, llom. prunes, orellanes, panses i pinyons, que haurem fregit tallat a trossos petits prèviament.

Una vegada el pollastre farcit i lligat, toca fer un rostit amb paciència, aquesta que sempre s’ha de tenir a la cuina junt amb molta d’estima i passió.

En primer lloc, deixarem unes hores les prunes i els pinyons en remull amb el conyac i el vi ranci, salpebrem el rodó de pollastre i el rossegem en una cassola amb el llard i l’oli. A continuació hi afegim la ceba, la cabeça d’alls i el farcellet d’herbes i deixem que es cogui tot junt amb la cassola tapada i fins que quedi tot dauradet. Tot seguit hi posem el tomàquet i ho deixem cuore una altra estoneta. Ho flamegem amb el conyac i afegim el vi ranci, tapem la cassola i que vagi fent poc a poc, donant-li la volta de tant en tant fins que reduiexi el conyac i el vi. En aquest punt ho anem banyant amb el brou mica en mica, hi posem les prunes i els pinyons i tornem a deixar-ho rostir mica en mica. El temps de cocció dependrà del tamany de la peça (Entre dues i tres horetes)

Tallem el rodó i ja el tenim a punt per anar a taula.

Ah! En aquesta ocasió  l’hem acompanyat amb un grapadet de xampinyons.

Acompanyat d’un bon cava, un gran plat per aquestes Festes. Bon profit!

Si voleu saber una mica més de la història d’aquest plat us recomanem aquest article del mestre Jaume Fàbrega:

POLLASTRE FARCIT
Afins: Pollastre amb farciment dolç, Capó farcit, Galldindi farcit, Polla farcida, Gall de Nadal, Polla farcida, Ànec farcit, Oca farcida, Porcella farcida (Mallorca), Conill farcit 
Una recepta de festa- i, sobretot, de Nadal, que retrobem pràcticament arreu de Catalunya i la resta de Països Catalans, amb algunes variants pel que fa al farciment. Joan Amades, al Costumari Català, en parla a bastament, relacionant aquesta menja amb un origen nobiliari. Pot ser gall, capó, polla, ànec, oca i, actualment, sobretot pollastre; però també cal afegir-hi el gall dindi, vingut d’ Amèrica però incorporat a l’alimentació ja al segle XVI i del qual ja n’ apareixen receptes en els receptaris barrocs catalans. 
El capó és una exquisidesa de la cuina la catalana, on és un clàssic plat de Nadal, present tan al Principat com a les Illes al País Valencià en versions diverses: Capó rostit, Capó farcit Capó a la rei en Jaume, de Mallorca etc.
El capó gaudia ja d’ un gran prestigi a l’ Edat Mitjana, i és un menjar, segons Néstor Lujan, cavalleresc, relacionat amb Occitània i Catalunya. Era el més refinat i estimat de les peces d’ aviram, a l´abast només de la noblesa i d’ alguns ordes monàstics. El Libre de Sent Soví comença, com a primera recepta, explicant com adobar els capons, els paons i faisans. Mestre Robert, al seu torn, ens dóna diverses receptes de cuinar els capons, entre elles el “Capó armat”, que és una refinada recepta amb un farcit al revés i “emborrassat”: es cou a l´ast amb una crosta feta amb rovells d’ ous, julivert, pinyons i ametlles. L’ ”emborrassament” consistia a cobrir l´aviram amb llenques de cansalada, i llavors es lligava. 
De fet, en un text trobadoresc trobat al convent de Sant Joan de les Abadesses, l’ abat incita una bella dama a “professar l’ orde”, quedant-se al convent, on serà ben alimentada amb capons i oques, i podrà jaure amb els monjos i el propi abat:
”Bela, si vos voliatz/En nostre ordre romanir/mas capós e grosses oches/no.us procurem falir” (Bella, si en el nostre orde voleu romandre, no us mancaran capons i grosses oques). Capons i galls surten a diversos textos trobadorescos i poètics, del s. XI aal s. XV, de Guihem de Peitieu (11021-1121) a Jaume March- parent d’ Ausiàs March (“Debat d’ homor a delit”, 1365).
El capó rostit o farcit, peça noble, apareix fins i tot en algun receptari conventual. O bé en el llibre manuscrit d’ una família noble de Barcelona del 1831 titulat Guisados bàrios, on hi ha un excels “Capó frcit de trufles” (tòfones).
Pollastres, capons i galldindis, com hem dit, rostits apareixen en els receptaris conventuals del s. XVIII, i més tard en quasi tots els llibres de cuina catalana.
Diversos proverbis, rondalles i cançons tradicionals fan esment a aquesta exquisidesa, abans només a l´abast de la gent molt rica, en forma de capó, gall o pollastre: “Ara ve Nadal, matarem el gall…”; “Per Nadal, capons, neules i torrons”; “Benvingut siga el gall, mes que siga passat Nadal”; “Per Nadal, galls i capons” (Menorca).
Jordi Llavina ha dedicat al pollastre farcit un text memorable titulat “Honorable pollastre”: “Vas aparèixer, rodó i compacte, sobreixint d’ una plàtera de color de plata (què si no), i el coure terrós del suc tacava la plata amb uns rierols que, a primer cop d’ ull, jo ja hauria volgut eixugar amb molla de pa” (Grans plats, grans cuiner, grans artistes, grans escriptors, 2003).
El baró de Maldà, com a persona principal, menjava tot l’any pollastres i capons rostits o farcits, tal com podem llegir al llarg del Calaix de sastre. Aquesta citació és del 17 de novembre de 1812: “Avui dies de la Tuietes, filla primera de la marquesa de Castellbell, los hem celebrat ab plat de macarrons, capons rostits…”. 
A la novel•la Cañas y barro (1902) de Vicent Blasco Ibáñez, apareix un caçador d’ànecs i fotges, però que s’ estima més el capó:“¡Redéu! Dos capons engargussats entre les parets de fang, amb la pell daurada i regalimosa de greix; dues adorables criatures del Senyor”, s’ exclama en veure el menjar que li porten. Diversos escriptors periodistes i humoristes han fet textos i poemes satírics sobre el capó , pollastre o galldindi de Nadal, que ha sortit a l´ “Esquella de la Torratxa”, “La campana de Gràcia”, “Cucut” i altres revistes, incloent diverses novel.les i obres de teatre, com almenys dues de Serafí Pitarra. Resumim-ho amb un fragment del rector de Vallfogona (s. XVIII): “y extremadíssim bocí/és lo capó casolà”.
Al llibre Lliçons pràctiques de cuina, d’ autor anònim (1922) hi ha un “Capó trufat”, farcit i fet al forn. 
Josep Pla en parla en diversos textos, com a El campanaret i a Els pagesos (1968): “El dinar havia entrat en la seva fase d’efusió. Havia arribat l’hora del pollastre rostit —un gran pollastre rostit, de carn blanca i deliciosa, de pell torrada, farcit a la manera antiga, amb prunes, pinyons i panses.”
Josep Maria Espinàs- que com Lujan i Pla es lamenta de la decadència del pollastre, a causa de les granges diu: ”Fa poc anys, menjant un gall de debò vair recuperar de cop unes imatges infantils que se m´havien esborrat de la consciència: érem asseguts a taula, la taula de Nadal, i la mare ens preguntava a cada un dels infants, assenyalant-nos els trossos de gall: ¿Què vols, carn blanca o can negra?” (Del rebost i la taula, 1985) (els mateixos tipus de carn que presenta l’ ànec). 
Quant a l’oca farcida, el baró de Maldà va menjar-ne una amb pomes el 16 d’agost de 1796, i el 17 d’agost de 1801 el farciment era de prunes: “…atès que el Pol i la Marieta, masovers de can Xerricó, ja tenien oques previngudes ab farciment de prunes, relleno de préssecs, et reliquia, per donar-nos un bon dinar…”. També ens explica tecs a base de “galls d’ïndia ab farciment , com per Nadal” (Calaix de sastre, cita del 1815). 
Oques i ànecs es farceixen igual que els galls o els capons. Per últim haurem de dir que també hi ha costum de rostir i farcir per Nadal els faisans i les pintades (faraones, a Mallorca) que com que són aus poc gruixudes mai no n’hi ha prou amb una de sola. Hi hem d’ incloure la pularda (del francès poularde), que ja es produeix a Catalunya i és una exquisidesa semblant al capó, però en versió femenina. Els faisans s’han de penjar dos o tres dies (o més) en un lloc fresc- que és d’ on ve l´expressió francesa faisander, mortificar la caça- i la pintada també es deixa en repós vint-i-quatre hores; amb una hora de cocció en tenen prou. De totes maneres són receptes més corrents als restaurants que a les cases.
En alguna casa senyorial de Mallorca per Nadal hi havia el costum de fer un rostit- farcit excepcional a base de “nines russes”, i que apareix en receptaris del Barroc: una porcella farcida amb un capó, el capó farcit amb un galls, el gall per un pollastre o guatlla, i així successivament. La cocció durava unes vuit hores.
Han estat molt corrents fins i tot a Barcelona les Fires de Nadal on es venien capons, galls, pollastres i galldindis (dit també gall d’ Índia, indiot, titot, tita carmellosa, polit…) Ara queda la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, que és la de referència.