Miquel Serra ha estat durant més d’una dècada el tècnic de camp d’APAEMA. Ara, estoja els ormetgos i se’n va a Inca a recuperar l’emblemàtica llibreria Espirafocs. Músic, escriptor, lector i tècnic amb les botes sempre enfangades, devorador incombustible d’aglans dolços i botifarrons i enemic resignat a l’avenç tecnològic.
Vens de família pagesa?
No. Els meus padrins tenien altres oficis. El meu vincle de menut amb el món agrari ve de la professió de mon pare. Era enginyer tècnic agrícola també, i duia la delegació comarcal d’Inca de l’extensió agrària. Això estava a un xalet just a la perifèria d’Inca, ja a foravila, i no era una oficina a l’ús. Hi havia un hivernacle, galliner, abelles, feien proves de cultius… era molt idíl·lic quan jo el visitava. Molts dissabtes dematins anava per allà. Tenc records molt nítids: quedar-me mirant els pòsters d’ocells, les caseres… era molt bo d’idealitzar.
Has reivindicat molt el paper de l’extensió agrària d’aquells anys. Sobretot la feina que feien els tècnics de les oficines comarcals.
Tenien una vocació gran de servei al pagès. Estaven molt per ells i s’hi adaptaven. No miraven ni horari ni calendari. A més de la feina d’oficina, després desenvolupaven un seguit de tasques els horabaixes o caps de setmana, com pugui ser mirar de recuperar varietats locals, dur varietats resistents, baixar a Sóller a collir mudes, pegar un bot a veure unes vaques o com li va a aquell que ha tengut un problema. No sé si ho estic explicant bé… era un altre estil de funcionariat, molt conscienciat que la seva feina era donar un servei, estar pels pagesos.
I d’aquí sorgeix el Grup d’Agricultura Ecològica (GAE)…
Jo devia tenir nou anys quan va sortir el GAE, i també el PRAM, el Patronat de Races Autòctones de Mallorca. Iniciatives pioneres resultades d’aquells anys. Tot el que sé ho he sabut de gran. Llavors només sabia que mon pare era tècnic. Al GAE ell era l’únic tècnic, hi havia qualque pagès, però sobretot era gent amb interès amb el cap. Gent inquieta, com a contracultural et diria, que havien llegit coses de per França, revistes com la Integral d’aquell moment o una que es deia Vida Sana -em pareix-, eren gairebé fanzins autopublicats i amb això anaven fent una posada en comú. Fins i tot van fer uns butlletins del GAE, per agafar també la mateixa idea. Mon pare en va fer un logo i alguns dibuixos.
Vares tenir sempre clar que volies estudiar per enginyer o vares tenir altres curolles?
De menut vaig idealitzar i romantitzar aquest món. No pareixia una feina. També eren els darrers moments en què encara hi havia pagesos que podien veure dignament del camp. Veia tot aquell moviment rural i no em vaig plantejar estudiar altra cosa.
Xerram de la carrera? O millor no?
Va ser el primer bany de realitat. Perquè allà d’agricultura eco no te’n xerren en cap moment! I tot aquest món rural, aquest caràcter més pintoresc, més de terra, cultural, tot això desapareix. Números, produccions… et trobes estudiant una carrera a l’ús. I està bé, eh!, és una bona carrera, no és que em desenganàs tampoc.
I l’entrada al món laboral com a tècnic com va ser?
Aquí venen les grans decepcions. Vaig fer de tècnic comercial i de tècnic a una empresa de producció d’hortalissa com una bèstia bruta, quan encara no hi havia cap precaució respecte a l’ús de fitosanitaris. Va ser un moment dur. Arribava els vespres fet pols, escoltant Radiohead trist i sortia tots els caps de setmana. Pensava que havia errat. Que allò que em pensava que era l’agricultura en realitat era una agricultura forçada, una agricultura impersonal. No vaig fer vincles amb ningú. Vaig estar molt desemparat al principi.
No tenies ningú que et conhortàs dins el sector?
No. I a la vegada tenia la gran ombra de mon pare, que com que havia mort jove i sent una persona tan dinàmica, era molt recordat encara. Per una banda, m’agradava molt que em diguessin cosa d’ell i que el recordassin. De fet, hi havia gent que me l’anomenava sense saber que jo era fil seu. Però, per una altra banda, sentia que no estava preparat per a res. El sector pot ser un poc cruel, també. Surts de la carrera, amb les quatre nocions i donaràs directrius a algú que pot dur tota la vida practicant un ofici.
I com te’n vares sortir?
Vaig tenir la sort de conèixer en Tomeu Melis, que va ser el meu primer mentor, i entrar a una OPFH que es deia Tramuntana. Estant allà, ell em va convèncer de fer el màster d’agricultura ecològica que organitzà en Jaume Vadell. Aquí va ser on va canviar tot a millor. Vaig conèixer n’Aina Calafat, el CBPAE, tothom que feia agricultura eco a Mallorca, i molts de professors de fora. Allò estava molt ben organitzat. Vaig passar molt de gust i se’m van obrir unes perspectives laborals molt diferents.
Com van ser els teus anys d’inspector al CBPAE?
Em va servir molt per entendre com funcionava el camp, els pagesos, les terminologies de dins el camp, els calendaris, etc. Intentava arreplegar el màxim d’informació sense que es notàs gaire perquè havia de ser un tècnic que sabés veure quan l’intenten enganyar. Vaig estar-hi cinc anys. Vaig deixar-ho per anar a viure a França per amor. Després vaig estar per Sud-amèrica i vaig tornar amb la idea de les maduixes.
Com va ser aquesta època de productor de maduixes ecològiques?
No sé com de condemnat estava al fracàs. Perquè si ningú més ho feia era per qualque motiu. Però el primer any realment va ser bo. No era difícil, era molt bona de gust, era el primer que en feia en ecològic i comercialment era imbatible. Per tant, va ser una sorpresa molt bona. Què va passar? La inversió del primer any pensava que es podia estirar per al segon i no va ser així. La terra era molt tancada. Cada any ho has de desmuntar i tornar-ho a muntar tot. Ho vaig fer durant tres anys.
I de les maduixes vares pegar a APAEMA?
El segon any de maduixes en Nofre Fullana em va oferir una feina molt puntual d’uns assessoraments per a socis joves d’APAEMA. Ara record que estant a França em va enviar un e-mail en què em contava que havia muntat la seva primera Diada d’Agricultura Eco i que havia suat tinta xina!
Com has vist evolucionar el sector els 13 anys que has fet feina a APAEMA.
Crec que sempre l’he vist tocat. Quan vaig tornar a Mallorca després de partir a França vaig tenir la sensació que el sector estava una mica cansat de si mateix, en hores baixes. Veig que una part important de gent nova té un altre ofici els dematins i que amb aquests doblers pot muntar un celler o una cosa més elaborada on invertir doblers. Però l’origen d’aquests doblers no és agrari. És ver que hi ha els qui van reconvertir-se i l’origen és eminentment agrari. Queda poca gent que visqui amb el convenciment que això ha de ser rendible per si mateix. I em sap un greu de l’ànima dir això. Ara bé, APAEMA ha estat un revulsiu molt eficaç per revertir aquesta tendència, per incentivar nous pagesos, per oferir noves oportunitats laborals, per ampliar al màxim el mercat, per conscienciar la gent, per fer que l’agricultura eco estigui en boca de tothom.
Han estat anys difícils per foravila.
Sí. Tant de bo el món agrari pogués sostenir-se per si mateix, sense haver d’invertir tanta energia darrere el tema de la burocràcia. Tant de bo. Però la realitat no és aquesta. Hi ha un tema de fesomia també. El paisatge agrari ha canviat molt. Abans predominaven finques extensives amb ametllers i ovelles. Avui, entre malpreus, la vellesca, l’estocada de xilella, el poc consum de me, idò s’ha conegut…
Estam en un canvi de paradigma pel sector, idò?
No sé quines seran les transformacions paisatgístiques del camp. I això m’ha pesat un poc. Pesa perquè forma part d’aquest ideari que jo tenia de menut, que un podia viure amb quarteres d’ametllers i ovelles, i ara no. I això, que era la base, no ha funcionat per motius de mercat, diríem que ha descol·locat. Ara, l’agricultura tradicional de Mallorca, la de secà, ja no funciona. Hi ha gent que ha pogut seguir gràcies a infraestructures i maquinària amortitzades, però començar de zero és complicat. Tot i les ajudes, als joves els costa molt assumir aquest ofici per les dificultats que es troben. Crec que això ha estat el més dur de veure.
Com veus APAEMA?
Els darrers anys hem vist que s’ha convertit en un referent a la península. A tothom li dic el mateix. El que s’ha fet aquí seria exportable a qualsevol comunitat autònoma. Però no s’està fent. Per què? Perquè aquí hi ha hagut en Nofre que ha tengut una capacitat de gestió anormal, que no és habitual. Algú amb aquesta capacitat es fica a una empresa de l’Ibex 35. I aquí tenim en Nofre que el que ha fet ha estat reviscolar el sector. Trobar aquesta figura, no és senzill. Aquí a Mallorca hem duit la sort de comptar amb gent com en Jaume Vadell, que muntava aquest màster, amb n’Aina Calafat que va estirar el consell regulador, i llavors amb tot l’equip que s’ha format al voltant. Aquí ja hi intervenc jo, na Jero Jaume, en Tomeu Mesquida, na Marta a S’Obrador, i tots els qui han vengut darrere.
Què enyoraràs creus d’aquesta etapa?
La diversitat, i enyoraré això: que ara som aquí a foravila i d’aquí a dues hores som a un altre camp i d’aquí tres som a l’oficina amb vosaltres posant el fil musical.
I on te’n vas?
Amb un parell d’amics hem agafat una llibreria emblemàtica d’Inca, l’Espirafocs. Deix una feina ideal. Però el món cultural, el món de llibres sobretot, també fa molts anys que m’atreu. Era el moment. I amb amics sempre fa ganes. Era ara o mai. També tornam a aquestes reminiscències antigues; l’Espirafocs és la primera llibreria on vaig comprar llibres i còmics quan tenia 10 anys. Ca nostra estava aferrada. La propietària encara recorda la nostra família. Tornam a partir, certament, d’una imatge bucòlica (reim) i ja veurem la realitat quina és.
En podeu llegir l’entrevista sencera a: https://apaema.net/entrevista/miquel-serra-lagricultura-pop/
Deixa un comentari