Autoria i fotografia: APAEMA
Bernat Canyelles és un tècnic veterà de la Conselleria d’Agricultura que ha assessorat tota classe de productors. Fou membre de la junta d’APAEMA durant 8 anys i continua en essent un soci molt actiu que dona, sempre que pot, una mà a altres socis i tècnics de l’associació en tasques d’assessorament i formació.
Ha participat en projectes com la introducció d’aliments ecològics als menjadors escolars, la coordinació de produccions hortícoles o el projecte d’empeltada Garrovers en producció, entre molts altres. Ara, a les portes de la jubilació, diu que el “ja no vol produir, només donar”. Més que preocupat pel futur, se’l veu amb ganes d’embrutar-se les sabates de terra fins que la cosa vagi com toca.
«Perquè la gent aguanti de pagès és clau de gaudexi de viure, de la vida del camp»
Quin camí has fet per arribar a ser tècnic de la Conselleria?
Vaig estudiar capacitació agrària per fer de pagès, no per fer de tècnic. El que passa és que les coses eren difícils. Quan vaig entrar a l’agricultura ja anava a la baixa, però molt. Si tenies suport familiar, encara podies tirar endavant. Mon pare em va ajudar al principi però després, quan va morir, m’ho havia de menjar tot jo, i clar, tot sol era molt dur. Això no només em passa a mi, això els passa ara a molts dels joves que són d’asfalt i que no són fills de pagesos. No s’arriben a instal·lar perquè costa molt, és un ofici difícil.
No et venia de família fer de pagès?
A Mallorca, en aquella època tots els al·lots de poble havien tocat un poc el camp, havien collit ametlla, garroves o havien anat a veremar, i la gent tenia finques. Vaig néixer dins una farinera, teníem finques i fèiem cereal; mon pare era pagès, però ja no feia de pagès.
Els teus inicis van ser a l’Extensió Agrària, que venia a ser un equip d’assessorament per a pagesos, no?
Sí. Això va començar durant el franquisme. De fet, quan vaig entrar-hi ja eren els darrers anys de l’existència de la dictadura. Hi havia molts de tècnics que feien feina de camp, perquè els pagesos s’alimentaven i s’assessoraven d’aquesta gent. En aquella època es va fer molta feina. Vaig tenir la sort de fer feina amb tècnics molt bons: Joan Rayo, Biel Serra, Pau Ramis, etc. Després això va passar d’estar controlat per l’Estat a ser un afer de les comunitats autònomes. A Mallorca, aquest canvi no ens va afavorir, perquè vam passar a fer sobretot molta tramitació d’ajudes. Però més que per mantenir les rendes ha servit per mantenir el patrimoni, que no és el mateix. Les grans finques, gràcies a aquestes ajudes, han mantingut patrimoni, però els petits productors, si havien d’anar a finques d’altres, era més difícil. Si tens poca extensió, l’ajuda és mínima. Faríem més si els pagassin el producte com toca. I això n’ha debilitat molt l’estructura.
«Cal invertir en terra, màquines i assessorament per evitar-los problemes als joves pagesos»
Vàreu continuar fent assessorament?
Nosaltres fèiem més oficina que camp, però no deixàrem de fer la nostra feina. Al camp si et coneixen sempre et vénen a cercar i no et pots desconnectar. El servei tècnic a Mallorca està molt debilitat, ara ens hem de servir molt dels tècnics de la península. Agafar experiència professional pels tècnics d’aquí és difícil perquè els pagesos tampoc et poden pagar si no són productors molts grans, i els tècnics a la península tenen més espai i poden agafar agricultors de més enfora i anar-hi amb cotxe.
Què fas ara a la Conselleria d’Agricultura?
Experimentació agrària, estic amb llenyosos i duc els bancs de germoplasma, garrovers, ametllers, fruiters, vinya, cítrics, i cirerers. Però… el dia que jo me’n vaig d’aquí no sé si hi haurà algú que sàpiga dur això com toca.
Passes pena que no hi hagi relleu?
No… (pensa) Les coses es desplacen. Són cicles. Un fa un forat i és talment com fer-ho a la mar: aviat es tapa. Sortirà una altra cosa. El manteniment d’aquestes col·leccions el duran, però tenir objectius clars ja és més complicat, i això sí que es tancarà. Perquè amb la teva experiència hi ha coses amb les quals ja no hi cauràs. Qui comenci si em té a jo està bé, però si no em té… És com si tothom necessitàs la professionalitat. Si tu arribes a un lloc i has de començar de zero és molt complicat.
Que et queda per jubilar-te?
Un anyet, però seguiré en moviment. No a la conselleria, però tenc moltes ganes de fer coses. Llavors hi ha els fills, que n’hi ha qualcun que vol ser pagès. Ara amb això de la covid, s’ha despertat un no-sé-què que tothom es vol fer pagès, vatuadell! I tenc una filla que vol fer senalles i també s’ha ajuntat amb una tècnica i fa horta. Jo els don molta canya als dos. Tota la vida he fet assessorament i sempre m’han cercat quan les coses no funcionen i no m’ha quedat remei que donar branca. Els dic que han de pensar que això no és fàcil i que els intent dir on han de millorar. També tenc un parell de finques, on culeig. No faig un jornal, però no he amollat les vinyes, que les duc molt bé, o els ametllers; però no em complic tampoc, moltes coses les dono a fer.
En quin moment diries que estam ara? De crescuda?
Sí, més baix ja no podem caure. A poc a poc es crearan noves estructures que faran possible que això millori.
Creus que aquestes estructures seran més col·lectives que familiars?
No hi ha altra manera. El dilema dels pagesos és que un pot funcionar copiant, però ara no pots copiar, perquè l’agricultura s’ha debilitat molt i estam tots dispersos. Una de les funcions que ha de fer APAEMA o associacions similars és agilitzar aquestes situacions. Jo he fet feina amb la instal·lació de joves pagesos, i el que passa sovint és que a la primera estocada gran queden escalivats i ho deixen. Manco els fills de pagesos, aquests continuen endavant.
Això és per una cosa de mentalitat? De saber que hi ha moments així?
És saber que en els moments complicats es pot treure pitera, continuar. I sobretot passa si tens algú que et doni la mà i que et dóna suport. Quan tens família pagesa pots fer altres coses, anar a vendre, formar-te, etc. i sempre tens algú a la finca. I qui pot fer això? Qui pot pagar aquest punt d’experiència? Jo sé exsecallar perquè he tingut un mestre de camp, no de llibre. Hi ha una cosa molt important perquè la gent aguanti, i és que gaudeixi de viure, de la vida de camp. Ha de ser un ofici, que es pot dur de manera empresarial, clar que sí, però no pots anar a cent per hora, has de viure. Jo vaig entrar de funcionari per això mateix. Perquè demanava vacances, estar tranquil. Havia de fer tantes coses totsol, que tot era feina i no aturar mai. Tu pots haver estudiat però et manca aquesta veu de l’experiència que t’ha d’anar fent. A la mínima perds doblers i has de tenir sort. Això ho pots sostenir si acabes agafant gent i fent més una empresa, però has de passar uns anys totsol fins que facis això.
I com ho feim per fer nous pagesos?
Home, se’n faran a partir de la rendibilitat de les coses. És ver que APAEMA, primer ha de lluitar pels preus i la comercialització. Aglomerant produccions i posant les coses fàcils perquè es vengui bé. I després s’ha de donar suport al màxim.
Com es fa això?
Aquí hi ha la formació; cursos i escola, i assessorament amb l’experiència i ho ha de fer gent molt propera que té els coneixements i et fa un acompanyament. Que sigui propera, que això és fonamental i s’ha perdut. Però fer un nou pagès que no vengui una mica arrencat ens costa molt. No tenir gent nova és un factor limitant i ens genera un bon dilema perquè farà que sigui molt difícil produir a Mallorca. Un temps els pagesos els feien els pares. Però la pregunta ara és, i si no tens família pagesa com ho pots fer?
APAEMA hauria de fer aquesta funció de pares, idò?
Exacte. Quan els pares han desaparegut qui els pot substituir? Qualcú ha de fer-ho. El govern aquí ha d’apostar, perquè és un fet social.
Quins problemes tenen els pagesos que comencen?
Les terres, les màquines i manca d’assessorament. És aquí on s’ha d’invertir i evitar-los problemes. Si un comença i ho ha de comprar tot de primeres és impossible. Si tens maquinària que els pots deixar o llogar i si tens un tècnic que hi va quan tenen un problema, tot canvia. Hem perdut una generació, que no ha fet pagesos i ara la gent vol tornar i només té complicacions. Sobretot ha de quedar clar que per aconseguir nous pagesos no basta amb la formació sinó que cal fer un seguiment. Que quan surtis de l’escola no només t’ajudin amb doblers perquè compris el que et faci falta, sinó amb possibles, que tenguis al teu abast un grup de tècnics i una xarxa de productors que vagin donant-se suport ells mateixos. Tendran els mateixos problemes, però no estan totsols i no ho voldran deixar tan fàcilment. Ja no tenim aquelles estructures familiars, ja no existeix, i s’ha de substituir. Acabarem trobant la manera, perquè les necessitats generen canvis. APAEMA ara fa feina per tenir pagesos i tècnics.
Ja no fa tanta falta fer promoció, si no tenim producte on anam?
No podem anar als menjadors escolars, ni enlloc. Però ens hem topat que és més mal de fer un pagès que un notari, saps que n’és de collonut!
Tornant al tema de les estructures que permetin aquesta revifada del sector. Que passa amb les cooperatives agràries de tota la vida? Encara són útils?
Hi ha algunes cooperatives que sí, que fan bona feina. Però moltes subsisteixen amb el que poden, és una cosa que… Som un poquet pessimista eh! (riu). Mallorca, com que és petit i som com som, i les cooperatives mai han acabat de funcionar. El pagès mai s’ha casat amb una cooperativa. En canvi, a Menorca, per l’activitat que fan sí que els hi ha funcionat. Aquí els doblers ens ha fet ser explotadors, i quan muntam una cosa és per guanyar doblers. Clar, un projecte cooperatiu és un projecte social o polític, i aquí jurídicament tenim cooperatives però no ho són a nivell de producció i és sobretot perquè el productor no és cooperativista. Els socis han de pensar en conjunt. Aquí ha fallat no fixar un bon producte per aconseguir un mercat. Ens hem d’ajuntar per això, no perquè les cooperatives ens resolguin els problemes quan tenim un mal producte que no tenim on col·locar. Els productors han d’estar fermats al producte, no poden fer qualsevol cosa. Les cooperatives haurien de ser molt productores de productes específics. I el seu paper és donar solucions quan els pagesos tenguin problemes, però si amb el temps no fan res per millorar, idò fora. No et puc deixar partir sense demanar-te pels garrovers.
Trobau que el sector del fruit sec està en un moment de transició cap al garrover?
De vegades el comerç fa aquestes jugades. Però normalment aquestes jugades duren poc temps. No es pot confiar amb aquests beneficis tan alts, has de confiar amb preus més baixos, però que siguin més estables. I això ho sap qualsevol pagès. Que un any donin 1 euro per un quilo de garroves, quan no et costa això, sinó 30 cèntims… Jo vull que m’ho paguin a 40 o 50, però un any no m’ho han de pagar a 20; perquè em destrossen. I si és estable, fora subvencions. Fas un producte de qualitat, amb les característiques que toca, respectant al medi ambient i la salut pública i el vens al preu que toca. Hauria de ser així de fàcil. El problema és que no sabem quants d’anys interessarà això del garrofí, i si el dia de demà aquesta indústria va malament… (rebufa). Perquè només hi ha dues multinacionals que ho compren. Les garroves a Mallorca eren per donar menjar als animals, eren per això, ara ha canviat i té moltes possibilitats, sí, però està sota les lògiques del comerç i no és estable. Tot s’ha convertit en curt plaç, volem que els garrovers entrin en producció aviat, aguantar fora podar per no baixar els quilos, etc. Falta una estructura seria darrere, una indústria sòlida que t’asseguri que et comprarà. No podem donar cap garantia de res a la gent que tira cap a les garroves.
