Leider ist der Eintrag nur auf Katalanisch verfügbar. Der Inhalt wird unten in einer verfügbaren Sprache angezeigt. Klicken Sie auf den Link, um die aktuelle Sprache zu ändern.

Autor Eva Remolina Torres – AMIC – Redacció

Sals de taula, iodades, naturals, de l’Himàlaia… De sals, n’hi ha de moltes castes, però en coneixem la diferència? Sabem quina és la més beneficiosa per al nostre organisme?

Conèixer-les és important, perquè triar una bona sal pot contribuir a millorar la nostra salut. No obstant això, tampoc ens enganyem, la sal no deixa de ser sal independentment del color, l’origen o el procés d’elaboració. L’Organització Mundial de la Salut no recomana un consum superior de 5 grams al dia, independentment del del tipus sal, però alhora aconsella no eliminar-la completament de la dieta perquè és necessària per al sistema nerviós humà i per a la hidratació, entre d’altres.

Sals naturals i sals refinades

Si haguéssim de fer una classificació molt genèrica, podríem distingir sals naturals i sals refinades. Les sals naturals no han sofert cap mena de tractament i contenen aproximadament un 84% de clorur de sodi i un 16% d’altres minerals com el silici, el fòsfor, el iode o el magnesi. La unió d’aquests minerals proporciona un equilibri en els processos fisiològics. La forma de les sals naturals sol ser en cristalls, la qual cosa les fa molt més assimilables que unes altres d’aparença més fina.

Per contra, la sal refinada o comuna (denominada de taula) conté una proporció superior de sodi (un 97/%), i sen’han eliminat pràcticament tota la resta de minerals durant el procés de refinament. A més, el procés d’assecament al qual se sotmet, trenca els cristalls i, per això, es presenta en un altre format. En ser sals que no contenen potassi, però sí que tenen altres substàncies químiques afegides, són una mica més perjudicials per a la salut. Dins d’aquesta classificació, hi ha també la sal iodada que no deixa de ser una sal refinada.

Tipus de sals i característiques

A continuació, teniu amb més detall algunes de les varietats de sals que es poden trobar al mercat:

  • Sal refinada. És la que s’usa habitualment en la cuina. Està tractada per a millorar la seva conservació i per obtenir una major puresa, procés que li proporciona aquest aspecte tan blanc. Com que li han extret les impureses, és més soluble. S’extreu dels dipòsits subterranis de sal. És la que té menor valor nutricional i la que està més tractada industrialment.
  • Sal marina. Aquesta sal no s’ha refinat, per la qual cosa és més rica en clorur, beneficiós per a l’organisme. És originària de les salines i té un color grisenc pel contingut d’algues marines. Es produeix a través de l’evaporació de l’aigua de la mar i de les basses d’aigua marina. A diferència de la sal comuna no es mol, motiu pel quals els cristalls són de major grandària.
  • Sal de roca. Procedeix de les mines de sal i la més coneguda la de Cardona (Catalunya). Té un volum més gros que les anteriors i el gust una mica més amarg.
  • Flor de sal. És una de les sals gurmet per excel·lència. Sol tenir un preu elevat perquè s’extreu de manera manual de la primera capa que es forma en la superfície marítima. És una de les sals naturals, sense cap mena de tractament. Té un lleuger sabor picant pel magnesi que conté. El major productor és França, però darrerament s’ha fet molt popular la sal d’es Trenc, a Mallorca. Té forma d’escates i un alt percentatge de clorur sòdic en comparació a la resta de sals comunes. Una característica és que és hipotònica, és a dir, que quan es consumeix no produeix retenció hídrica.
  • Sal de cocó. És la sal que s’agafa prové de l’aigua de mar que ha quedat dins els cocós, que són clots naturals de les penyes o roques. La paraula cocó és de procedència incerta i no té res a veure amb la fruita del coco. És una sal natural, gruixuda, que no es refina.
  • Sal Maldon. Producte gurmet. El nom prové de la regió de la que és orginària, Maldon (Anglaterra). Té forma d’escates. S’extreu manualment i per fer-ho encara utilitzen tècniques ancestrals dels antics saxons. Té una textura és cruixent.
  • Sal de l’Himàlaia o sal rosa. Prové del Pakistan i té els cristalls gruixuts. El color rosa que té prové del ferro, present en la seva composició. És la més pura…o això és el que diuen. També és molt apreciada en la restauració. Una varietat d’aquesta sal és la sal Rosa dels Andes, una serralada que fa de frontera entre Xile i l’Argentina per la part meridional.
  • Sal negra. D’origen volcànic, d’aquí el seu color. Les més conegudes provenen de l’Índia i de Hawaii. És una sal no refinada amb un gust fort de sulfurós, però curiosament És la que té menys capacitat de saonar té de les exposades en aquesta llista.
  • Sal fumada. Ha esdevingut molt popular perquè confereix als plats amb els quals es cuina un característic sabor de fumat. Com que és molt intensa, se’n necessita molt poca quantitat.
  • Sal cèltica. Procedeix de la mar Cèltica, al sud d’Irlanda. Els seus cristalls són molt gruixuts, i semben, visualment, grans d’arròs bullits. En la seva composició hi ha un gran percentatge d’aigua.
Fotografia: iStok