Entrevistam als responsables d’un dels blogs més rellevants de la gastrosfera en llengua catalana: Olleta de Verdures, qui guanyaren el concurs Mossegades del mes d’octubre amb la recepta  crema de carabassa rostida amb pinyons, bacó i formatge de cabra.

D’on surt el nom d’Olleta de Verdures?
El nom surt d’un plat tradicional valencià que es diu així, olleta de verdures. És una de les moltes olles que es fan al País Valencià i en especial a les comarques de Castelló. Aquesta també es coneix amb el nom d’olleta de dejuni, ja que com que no porta cap tipus de carn es podia menjar en moments d’abstinència, com la quaresma.

Com totes les receptes tradicionals, varia de poble en poble i de família en família, però la idea bàsica és: totes les verdures que vulgues, més arròs i algun llegum, Normalment fesol blanc. Es un plat molt present a casa de Josep Àngel i, de fet, era un dels seus plats favorits. Així que a l’hora de posar el nom al blog tenia unes quantes virtuts: un plat tradicional que li agrada al fundador del blog i que més forma part de la seva memòria del gust.

És cosa de dos, el blog?
És més cosa d’un que de dos. El blog el va fundar Josep Àngel i s’hi va afegit Susanna, que sempre ha tingut un paper més secundari. A fi de comptes, a qui li agrada cuinar i explicar-ho és a Josep Ângel, que és qui té més tirada a escriure i publicar. De fet, el nom de Susanna la blog, Kissumenja, és un joc amb la frase “qui s’ho menja”. Josep Àngel és qui cuina i Susanna “qui s’ho menja”. Això explica la nostra relació domèstica i, també, el nostre paper al blog!

Quin paper hi jugues tu, Pep, i quin na Susanna?
No tenim uns papers clarament assignats, encara que sí que és veritat que sol cuinar més Josep Àngel i, per tant, és ell qui publica més receptes i històries de plats. Susanna, en canvi, s’ha acabat especialitzant en restaurants i productes, encara que Josep Àngel també en parla. A més a més, quan un dels dos fa un post es sol encarregar tant d’escriure’l com de fer les fotos.

Què us agrada més tastar o cuinar?
A Josep Àngel cuinar, tastar, beure, comprar… tot! A Susanna molt més tastar. Recordeu que és Kissumenja… hehehe
Els viatges gastronòmics són una de les vostres aficions.

ANGLATERRRA TÉ UNA FAMA GENS MERESCUDA QUE S’HO MENJA MALAMENT”

Quin ens podríeu recomanar?
Hi ha moltes de llocs on es pot anar a menjar i beure molt bé. Així de proximitat, el Delta de l’Ebre és una autèntica potència gastronòmica molt poc valorada, en general. El Priorat, per exemple, té una cuina tradicional sensacional, a més de bons vins. I a la Catalunya Nord vam gaudir molt, dels formatges, els vins i els productes de l’ànec.

Ara bé, una de les nostres grans sorpreses gastronòmiques va ser Anglaterra: té una fama immerescudíssima que s’hi menja malament. Això ha canviat molt, en els darrers anys, i s’hi fa una cuina molt interessant, amb molt d’interès pel producte ecològic i de proximitat.

En general, la veritat, és que allà on anem solem menjar molt bé i sempre hi ha llocs recomanables. Ara, la cosa té un cert truc per dir-ho d’alguna manera: quan organitzem un viatge, ho fem al voltant de la seva cuina. Busquem quina és la tradició en aquella zona, quins productes són autòctons i quins restaurants, bars o el que sigui tenen fama de donar bé de menjar. I cap allà!

“S’HA PERDUT LA TRADICIONAL TRANSMISSIÓ DE CONEIXEMENTS QUE TAN BÉ FEIA LA FAMÍLIA”

Com a aficionats a la cuina i professionals de l’educació, pensau que cal més educació alimentària?
La nostra experiència personal ens fa pensar que sí. Que en general hi ha una gran desconeixement del cicle natura dels productes, de com cuinar-los per aprofitar millor les seves característiques i nutrients o que implica menjar sempre precuinats, menjar escombraria o productes industrials.

En aquest sentit, creiem que les generacions més joves hem perdut molt del coneixement que tenien les nostres àvies i mares i que, d’altra banda, el dia a dia tan accelerat de molta gent (sobretot, la que viu a ciutat) dificulta cuinar i menjar bé. Es va perdent una manera de fer perquè s’ha perdut la tradicional transmissió de coneixements que tan bé feia la família.

Sobre el que tenim dubtes com a professionals de l’educació és que recuperar això, si es que es decideix que s’ha de fer, li correspongui a l’escola. No creiem que aprendre a cuinar o a saber comprar al mercat sigui tasca de mestres, sinó dels pares i avis. De vegades tenim la impressió que a l’escola li toca tota la feina, i als pares només gaudir del temps lliure dels fills. Doncs anar a mercat, cuinar i gaudir menjant també és oci… i educació.

Josep, atesa la vostra experiència has fet de jurat en diferents concursos de cuina. Què és el més difícil d’avaluar?
El treball que hi ha al darrerE d’allò que t’estàs menjat. A fi de comptes, davant tens un plat del qual no saps més cosa que al que veus. Jo sóc del parer que és millor jutjar la feina de la gent sabent com s’ha arribat allà. Entenc que això pot comportar una subjectivitat encara major, però aporta informació de valor. Per això no tenir-la em complica la feina.

A banda, no s’ha d’oblidar que a fi de comptes jo sóc un afeccionat sense formació ni en cuina ni en indústria o artesania agroalimentària. Per tant, als jurats sempre presto molta atenció als arguments dels membres que són professionals. De fet, els concurs són una manera fantàstica d’aprendre un munt de coses.

Susanna, com a empordanesa, quin plats destacaries de l’Empordà?
Una dels trets de la cuina empordanesa que més m’agrada és que combina dolç i salat, i carn amb fruites. La botifarra dolça, que sol anar acompanyada de poma, és un dels meus plats preferits. També amb peres. Però potser el meu preferit són les “pomes del relleno”, pomes farcides de carn especiada i fruits secs que requereix moltes hores de cocció.

“L’ARRÒS AL FORN ÉS UNA DE LES GRANS VÍCTIMES DE L’ÈXIT DE LA PAELLA”

I tu, Josep, com a vinarossenc que ets, quins plats destaques més de la cuina valenciana?
Sembla obligatori parlar dels arrossos, si eres valencià, i ho faré. Però no per parlar de la paella, que no dic que no siga bona, sinó per recomanar molt l’arròs al forn. És una de les grans víctimes de l’èxit de la paella, que tot ho tapa. És un arròs espectacular que crec que cal conèixer. De fet, qui el tasta l’adora.

I per fer honor al nom del blog, recomano les olletes. Un plat molt arrelat encara al País Valencià i amb una gran quantitat de variants tant de temporada com locals.

No seria un vinarossenc com cal si no recomanés els llagostins del meu poble. Són de carn i sabor molt fins, la qual cosa recomana coccions curtes o no coure’ls: carpaccio, bullits, torrats a la sal… A partir d’aquí, cadascú al seu gust
I una recomanació, que ja veieu que practiquem: quan aneu a qualsevol lloc del País Valencià o on sigui, esbrineu quina és la tradició local: a tot arreu hi ha plats interessants, segur!

Tornareu a participar al concurs Mossegades?
Home, no ho descartem! L’experiència ha estat interessant i ben xula, ja que nosaltres no solem participar en aquesta mena de concursos. A més, els productes eren ben interessants i ens van cridar l’atenció. Per tant, no descartem tornar-hi. I tant que no!