Redacció – Eva Remolina – AMIC

Les mones de Pasqua són unes postres tradicionals de la rebosteria de Setmana Santa. Tenen una llarga tradició a Catalunya i al País Valencià i, cada vegada més, són presents a les Illes Balears.

El costum diu que els padrins l’han de regalar als seus fillols el diumenge de Pasqua, després del dinar, i que el dilluns de Pasqua els familiars es reuneixen per menjar-la tots plegats. Aquesta mona, es diu, ha de contenir tants ous com anys té l’infant que la rep i amb un màxim de dotze. Aquesta edat és la triada perquè tradicionalment és l’edat en què els nens es confirmen i a partir d’aquí es deixa de regalar. En alguns llocs, és costum a més que els infants entonin una petita cançó si volen que se’ls regali la mona.

Com eren tradicionalment les mones de Pasqua?

Curiosament, les mones no eren de xocolata. Així ho recull el Diccionari Català-Valencià-Balear: “La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullut, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc. En el País Valencià existeix el costum d’anar la família o les colles de fadrins i fadrines a menjar-se la mona al camp amb molta gatzara, i a més del pa-socarrat i ous durs, es berena d’enciam i d’un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua. En el Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior. A la comarca de Biar la mona és una tonya guarnida d’un o alguns ous”.

L’origen del mot

Sembla que el nom mona no prové de l’animal, del simi, sinó que ve del llatí (annona) mŭnda, que vol dir vianda. També hi ha teories que diuen que prové de l’àrab mūna, que significa ‘provisions de boca’.

Imatge: istock