APAEMA
En Toni ha anat a cercar un sac de ciment, ara torna», em diu un picapedrer que atarraca una paret. Son pare, de 91 anys, compareix per darrere amb una pala a una mà i el gaiato a l’altra. M’envolta una guarda de cans amistosos i els diu que em deixin fer, després els crida. Esper un poc més, observ les plantes de cascall florides, la prunera vella amb vencisos de corda de bala per arreglar pollastres i gallines velles, la vinya jove, el cel encapotat. Ningú no diria que Son Vell, una finca sense artificis ni dissimul de les tasques més prosaiques, rebi visites contínues de clients i gent variada.
A la fi, arriba en Toni, finalment; veu la gravadora, arrufa el nas i diu: “amb això no pots dir no ho he dit”.
Plourà?
No.
Mala barraca.
Quatre gotes, diuen. Ens plourà tard. Si fes 20 litres, per als arbres bons serien, el problema és que abaix és ben eixut, la saó l’ha de fer el novembre-desembre, i no va caure cap gota. Per al cereal, sí que aniria bé que plogués, però és tard.
Aquesta finca és un exemple d’explotació familiar, ho tocau tot…
En conjunt són unes 100 hectàrees i hi feim de tot. Hi ha 30 hectàrees de blat xeixa i florenci, que se’ls enduen dos productors de farina per a consum humà; ordi mallorquí i civada mallorquina per a pastura i ressembrar, i també en venem un poc. De cada vegada feim més ordi perquè fa més menjar que la civada, els brullols (el gra caigut que se sembra sol) fan bon aliment amb poca feina. La civada crec que no aguanta tan bé aquest canvi de clima com l’ordi. Nosaltres sembram la pastura per a les ovelles en haver passat la Mare de Déu d’agost, i la resta, depèn, però per Nadal ha de ser nat. Ara la tendència és que dins setembre et fa una ploguda i pus fins a gairebé acabar l’any, i anam aguantant així com podem.
També feis llegum variada.
Tenim 10 quarterades de fava mallorquina, crec que som dels pocs que en feim, i això, tant sí com no, s’ha de sembrar per Tots Sants i la terra ha de tenir bona saó, ha de fer llesca. Enguany, fins a la segona setmana de gener no en vàrem poder sembrar, i per jo ho hagués deixat fer, però tenim el compromís amb la PAC i Europa… hem de fer el que ens diuen. Ara mateix, les faves tenen un forquet, han tret una flor, una bajoqueta a baix de tot, anant molt bé molt bé no perdrem llavor.
També conram ciuró mallorquí, i aquí això del clima sí que és un problema greu. Tota la vida havia vist sembrar ciuró, que és planta d’estiu, el primer divendres de març. Ara de cada any hem d’avançar. Enguany hem sembrat per Santa Apol·lònia i va partir bé, quinze dies després vaig fer una segona sembrada que just n’ha sortit la meitat. I també he fet una tercera sembrada quan tradicionalment tocaria, la qual s’ha perdut tota. Abans, no era el cultiu difícil i insegur que és ara, li bastava amb cultivar uns quants pics per guardar saó, dues brusquetes i després tot anava perfecte.
Després, tenim una hectàrea de llenties. És com el ciuró, cultivar llevant l’herba. Un temps quasi cada casa feia un solquet de llenties, aquesta gent ja no hi és, i els grossos no es volen complicar la vida amb aquesta planta. Se sembra a final de gener i principi de febrer. La nostra ha partit molt bé, però ara s’asseca. Aquesta ploguda que diuen, si fes una saó i després es posàs de sol i vent, que crec que d’això no hem de passar pena, al ciuró i a la llentia li seria molt bo.
Venint cap aquí he vist una guarda d’ovelles al coster de davant ca vostra.
Sí, dins una explotació agrària ecològica jo veig forçat tenir animals. Les ovelles netegen les tanques i regeneren la terra. A mi em fan una gran feina. Combinen amb tot el que feim aquí, la vinya, l’horta, els arbres. Em donen un poc de rendibilitat i a més m’estalvien feines que hauria de fer amb el tractor. I voreres i racons que aprofiten. Això sí, ho has de tenir dimensionat per no haver-los d’anar darrere, les pas d’un lloc a l’altre i llestos. És una llàstima que de cada vegada les vagin llevant, abans totes les finques tenien una guarda d’ovelles, més grossa o més petita. Nosaltres en tenim 100 de raça mallorquina.
Imagín que l’horta també és variada.
Sí, devers 1 hectàrea d’horta, amb predomini de varietats locals, tot a l’exterior. Jo em sent a gust amb les varietats d’aquí. Indubtablement, les varietats locals estan molt més preparades per resistir el canvi climàtic. Te’n podria donar bons exemples, d’això. Aquí en multiplicam cada any per a l’associació de Varietats Locals: cols, ceba, julivert, pebres.
De meló, en feim de diverses castes. Per exemple de la varietat des clot des pou, que el vàrem recuperar nosaltres a través d’un homenet vell de Felanitx. És un meló rodó que el sol no crema perquè és blanc, li tires sofre i tampoc no el crema, la gent no el coneix, no és gaire gros, fa devers dos quilos, és molt rústic, molt dolç a la seca i produeix bastant. I és el que dura més, passat Pasqua normalment encara en tenim… També feim el manto del senyor, un meló molt fi i molt bo, que no es conserva gens. I després tenim el blanc ratxat, el fei, etcètera, gairebé tots d’aquí.
Pel que fa a la tomatiguera, en feim de ramellet, de ramellet en punta, la petita de pera mallorquina, cor de bou… I enguany provarem la tomàtiga blava que se sembrava un temps, veurem si la recuperam; és una tomàtiga vermella en realitat, planenca, molt bona de gust per fer trempó. He tret la llavor d’un matrimoni vell, i tenc la sort de tenir mon pare i ma mare que la coneixen.
I com es ven tot això?
Per la venda d’horta, tenim un sistema que li deim turista recol·lector, és a dir, una part de clients són turistes que venen, cullen ells mateixos tot el que hi ha, passen per la balança, paguen i se’n van. No és cap mal sistema perquè no duen feina, igual estan dues hores fent voltes, ells tots sols, i passen gust. De cada dia tenim més clients que venen a fer això, s’ho diuen un amb els altres. És clar que tenim uns comerços, que no cal que siguin botigues de productes ecològics, que esperen la nostra verdura, i la venen sense problemes al nostre preu.
Pensava que el vi era el vostre fort.
No, és una afecció. Mon pare venia el raïm, però un dia, fart d’aguantar segons quins preus, vaig encarregar un dipòsit i així vàrem començar a fer-ne. Conram deu quarterades de vinya, unes 10 mil botelles de vi.
Les varietats que tenim són callet, mantonegro, batista, fogoneu mallorquí i fogoneu francès, de negres, i de blanc premsal i giró; i després, aquí davant hem fet una vinya com un temps, moltes varietats mesclades que es veremaran arreu, tot junt, damunt la segona setmana de setembre i en treurem un rosat. Com es feia temps enrere. Record molt bé quan era al·lot, que obrien els cups a mitjan setembre i hi dúiem tot el raïm i es feia un vi únic, no com ara que es fan vins de varietats específiques. Eren vins novells, que no se guardaven gaire. No era el millor vi que hauràs tastat, però el es bevia!
Us heu donat a conèixer amb una tècnica curiosa de guardar el vi.
Crec que vam ser els primers en fer-ho. Saps què passa, que quan ets damunt el tractor, tens temps per pensar, i jo vaig pensar: perquè no provam de tornar a enterrar el vi aquí on va néixer, per ventura s’hi sent còmode i tot!. La dona em va dir que endavant; a la mare li vaig dir que vendria en Jesús a fer una bretxa fonda, «per un albelló?» em demanà ella, «no, per enterrar el vi», li vaig dir. I ma mare agafa el telèfon i crida ma germana, tota preocupada. I res, mon pare que deia, «tenint tot el vi venut no sé perquè l’hem d’enterrar». I ha estat un èxit. Ja fa 5 anys que feim això: agafam 400 botelles que han estat prèviament un any dins bota i les enterram a una fondària entre 1 i 2,2 metres, amb capes de palla entremig. La veritat és que se conserva molt bé, sense canvis de temperatura. S’ha convertit en un esdeveniment, en una festa. Els diaris criden, la gent s’ho comenta. I a més, venen els clients i el se’n duen ells, graten fins que en troben una o dues botelles i el se’n duen ben contents, com qui desenterra una peça antiga.
No sempre heu estat inscrits al CBPAE.
El pas a ecològic ha estat una de les millors passes que hem fet. Fa devers desset anys que apostàrem per estar certificats com a ecològics. Va ser n’Aina Calafat qui m’ho va proposar. Després, dins ca nostra hi va haver discussió: mon pare ni en volia sentir parlar, deixar de tirar femada i esquitxar…, per ells era la por, por a tornar al temps de la fam. Però vam començar amb els fruits secs i l’any que va venir davant ho vam passar tot. I mon pare, encaparronat a no entrar-hi, i ara ell n’és el més encantat. Per què? Perquè, per exemple, en cereal, hem passat de collir 2.000, 2.200 quilos de blat a 1.500 quilos, cert, però veim que hi ha una recuperació de fauna i flora que té un benefici general; a més la planta creix més de manera natural i, sobretot, no gastes en adobats de síntesi. Du més feina de preparació amb els cultivadors per combatre l’herba, anam molt alerta en fer bones rotacions i guarets, i sempre varietats mallorquines, que ara encara responen millor que les híbrides. I pel que fa a les ovelles, que hi hagi herba és important, alerta. De cada vegada confii més en les pastures naturals.
No vàreu tenir cap ensurt amb les malalties?
Cap que ara et pugui dir. D’ençà del moment que vàrem deixar d’adobar d’aquella manera van minvar els problemes, i per a la vinya, el míldiu amb coure ho tenim ben controlat, i la cendrada amb el sofre és suficient. La botritis, amb les varietats locals i a la seca, que van amb el vigor just, no ens dona problemes. La pols que s’aixeca quan passam cultivadors per això manté els raïms assecats.
Així que va ser una bona passa.
No tornaríem a convencional per res del món, ni parlar-ne. Ni mon pare. Ell va viure l’agricultura antiga, no hi havia res, llauraven i au! Després a la vorera de mar van arribar els turistes i a foravila va arribar l’abonamient químic. Ell va partir a tirar 80 quilos de sulfat amònic per quarterada, i va passar de 1.000 quilos de blat a 1.500 o 1.700 quilos. Ara pensa tu.! A continuació vengueren els cereals híbrids, KGM, ordi de dues fileres…, i en lloc d’un sac, ja en van començar a tirar dos. Després van començar a haver de tirar un sac de tresquinzes de fons i després un de superficial d’urea, i fins i tot fèiem les clapes amb un senalló penjat tirant nitrat. Van pujar al tope en tot, i al final pujava tant la factura del cereal com de l’adob. I, així i tot, mon pare no volia desfer aquella marxa, per por d’on veien (de passar gana). A ell li va costar i s’entén perfectament.
Veis futur a la pagesia?
Hem de ser optimistes. Deixant de banda el canvi climàtic, per a mi el problema és que arrencar de zero perquè a foravila és molt difícil, per no dir impossible. T’ha de venir un poc donat. Després la feina serà més esclava que un picapedrer o un cambrer, cadascú ho decidirà, però a la vegada és agraïda perquè et dona llibertat, i si ja tens la finca dels teus pares i un poc d’ajuda seva, com ha estat el meu cas, et defenses. I ben igual d’important: no basta produir, has de saber vendre, t’has de moure molt, no pots deixar que et vengui el preu marcat, l’has de poder posar tu.
Quin paper té APAEMA a finques com la teva?
Molta d’importància, en tots els aspectes. És un engranatge que hem de mester, a nivell de promoció, de mantenir-nos al dia, de poder-los fer una consulta. Mira la Diada Ecològica, com ens aplega a tots. És un pilar fonamental, si no hi fos no sé com ho faríem.
